Humberto Robles és un escriptor i dramaturg que ha treballat en cinema, teatre, televisió, cabaret, anuncis de televisió, vídeos i curtmetratges des de diferents vessants, com a director, com a productor i com a escriptor i col·labora amb diverses organitzacions de drets humans.
“Mujeres de arena” és una obra de teatre-documental que dona veu a testimoniatges de dones en Ciudad Juárez i la dramatúrgia de la qual ha orquestrat Humberto Robles a partir de textos d’Antonio Cerezo Contreras, Marisela Ortiz, Denise Dresser, Malú García Andrade, María Hope, Eugenia Muñoz, Servando Pineda Jaimes i Juan Ríos Cantú.
A partir dels anys noranta a Mèxic es visibilitzen una sèrie d’assassinats de nenes i de dones joves, especialment en alguns estats del nord del país. Com reacciona la societat mexicana en aquests primers anys en què es fa evident la gravetat dels fets i l’atroç dimensió d’aquesta xacra social?
En 1993 van començar a documentar-se els crims de dones en Ciudad Juárez, tot i això, les autoritats no li van prestar l’atenció deguda i per això aquesta pandèmia de feminicidis s’ha expandit fins els l’actualitat. En aquells dies, la majoria de les autoritats van minimitzar les xifres, van revictimitzar a les víctimes i van permetre que la corrupció i la impunitat prevalgués sobre aquests crims de lesa humanitat.
Per contra, en aquells anys, van començar a sorgir col·lectius i organitzacions que es van dedicar a denunciar, exigir justícia i càstig als responsables, i tractar de prevenir i erradicar la violència, així com a secundar i solidaritzar-se amb mares que havien perdut a les seves filles. Organitzacions com “Nuestras hijas de regreso a casa” i altres van anar rebent suports de personalitats com como Jean Fonda, Eve Ensler, Sally Fields, Jennifer López, Vanessa Bauche, Lydia Cacho, entre moltíssimes més. Això va servir per a visibilitzar els crims i sensibilitzar a la societat, que llavors encara creia les versions governamentals del tipus “són noies que van sortir amb el seu xicot” o “elles s’ho van buscar per ser prostitutes”, frases que són indignants perquè cap dels dos exemples no justificaria l’assassinat brutal de cap dona. També el gradual suport d’una premsa honesta va ajudar a deixar de criminalitzar les víctimes i va començar a mostrar-les com el que eren: dones joves, d’escassos recursos, que eren segrestades, torturades, violades i assassinades de manera brutal.
Escrius “Mujeres de arena” l’any 2002. Com és la teva vinculació amb grups de suport a persones afectades per la impunitat de la qual gaudeixen els assassins de dones a Mèxic i com participes en l’activisme a favor dels drets humans fins a arribar a la idea d’escriure l’obra?
En aquella època jo era integrant del Movimiento Cultural Techo Blanco i, gràcies a l’actriu Vanessa Bauche, co-fundadora d’aquest col·lectiu artístic, vam conèixer a algunes integrants de “Nuestras hijas de regreso a casa” que s’havien acostat a la Vanessa sol·licitant-li l’ajuda que nosaltres, com a creadors, ens fos possible donar-los. El primer que se’m va ocórrer va ser fer una pàgina web (que després ens van hackejar) per a difondre els casos i comunicats de l’ONG. Ara tenim un bloc on pujo tot el relatiu a aquesta organització https://nuestrashijasderegresoacasa.blogspot.com/ i un grup a Facebook. A poc a poc em vaig anar involucrant més i més amb les mares i familiars, proporcionant l’ajuda que podia donar-los, i suport i solidaritat que mantinc fins avui.
Va ser gràcies a la pàgina web que vaig conèixer molts casos de les víctimes de feminicidis, missatges que ens enviaven per email perquè desitjaven que es pugessin a la pàgina, entre ells molts testimoniatges mares i familiars. També vaig decidir fer una secció de notícies i una altra on vaig anar pujant poemes i altres escrits que em van anar arribant perquè fossin publicats en el web.
Un dia la Vanessa m’explica que hi hauria un espai al centre de Mèxic D.F, la capital, el 25 de novembre, durant la commemoració del Dia de l’eliminació de la violència contra les dones i les nenes, i em pregunta si podria escriure una obra per a aquesta ocasió. Vaig acceptar immediatament, encara que teníem poc temps: faltaven dues setmanes! Així que, amb el permís dels autors i autores, vaig triar diversos testimoniatges, així com poemes i cartes, per a realitzar una obra de teatre documental, que finalment es va convertir en “Mujeres de Arena” https://mujeresdearenateatro.blogspot.com/
Obres sobre Ciudad Juárez ja se n’havien escrit, i després se’n van escriure més, però a ningú no se li havia acudit de recórrer al teatre testimonial. Des que la Vanessa em va proposar la idea, em vaig adonar que no existiria cap text de ficció que en superés un de real, d’aquí l’elecció que de fos documental, i crec que és un dels grans encerts de l’obra.
Explica’ns el perquè de la selecció d’autors i autores i de textos i poemes que componen l’obra de teatre-documental.
Havia decidit presentar quatre testimoniatges: el d’una mare que va perdre a la seva filla, el d’una cosina, la carta d’una germana i el diari d’una de les víctimes. Per a intercalar cada testimoni, terribles, vaig pensar que seria molt bo introduir poemes, alguns dels que jo mateix ja havia pujat a la pàgina web. En tots els casos vaig sol·licitar el permís per a usar-los i els autors i autores van accedir.
Vaig triar aquests textos perquè, a més de posseir cadascun una poètica molt particular, estaven carregats de sentit social, d’imatges molt poderoses i cadascun té un ritme i una musicalitat que trenca amb el to col·loquial dels i les testimonis. Va ser una manera de dotar d’una cosa poètica al teatre documental i a textos de vivències tan doloroses.
El teatre-documental és una variant de la dramatúrgia que utilitza material documental preexistent i testimoniatges per a explicar històries sobre fets i persones reals. Va tenir molta força en els anys setanta com a instrument polític, però no és molt habitual en l’actualitat, com vas arribar a la idea d’utilitzar aquest gènere teatral?
Sempre ha estat un gènere que m’ha agradat perquè el teatre documental sol ser un teatre molt polític i amb alta càrrega social.
En adonar-me que amb la ficció mai no aconseguiria visibilitzar el veritable horror de Ciudad Juárez i dels feminicidis, em va semblar ideal recórrer als testimoniatges. A més, ja s’havien escrit obres sobre el tema, però cap no recollia les històries explicades per qui les ha patit, cosa que també em va semblar summament important per a donar-li veu a tantes mares i familiars que havien perdut a una filla o una parenta pròxima.
Com que la realitat sempre supera a la ficció, em va semblar que era la millor manera d’arribar al cor del públic. El fet de saber que els testimoniatges que escolta el públic són reals, fa que sacsegin la seva ànima d’una forma molt profunda.
I els fets demostren que a la gent li agrada aquest gènere ja que “Mujeres de Arena” ja l’han muntat més de 200 grups de teatre en 22 països, en tres continents, per la qual cosa podem dir que el teatre documental continua vigent i impactant als públics de múltiples latituds.
Et va inspirar alguna obra o autor/a en concret?
El teatre de Vicente Leñero, de Víctor Hugo Rascón Banda i el teatre polític de Bertolt Brecht em van inspirar molt. Brecht parlava d’escriure “Teatre Útil”, un teatre com a servei social, una cosa potser efímera però necessària en el present, d’aquí ve que jo anomeni a “Mujeres de Arena” com a teatre útil, ja que compleix amb aquesta funció. A més, la primera obra que vaig escriure, que vaig presentar a un concurs de teatre històric i que va guanyar, va ser “Tomóchic: la voluntad de un pueblo” i era suposadament, teatre documental; dic suposadament perquè no existeixen testimoniatges reals d’aquests fets, però l’obra presentava els casos com si ho fossin, així que ja estava familiaritzat amb un gènere que tractava d’emular.
Quan i on es va estrenar “Mujeres de Arena” i quin impacte va causar en el públic?
L’obra es va estrenar com a lectura dramatitzada al Zócalo de la Ciutat de Mèxic l’any 2002 i després la vam anar presentant en cicles de teatre i altres espais, on ens convidaven. Recordo que hi havia un grup de mares veient l’obra i al final es van acostar a una de les actrius solidaritzant-se amb ella; les mares no sabien que era una actriu, pensaven que era una mare com elles que havia perdut a una filla d’igual forma. Així de real i de potent va ser la lectura que la gent va oblidar o va ignorar que eren actors/actrius i van mostrar la seva solidaritat. Així de poderós pot ser el teatre documental i és una cosa que ha succeït amb altres muntatges d’aquesta obra en altres països.
Quines són algunes de les dades més impressionants que les protagonistes de l’obra proporcionen al públic?
Hi ha un personatge, l’Actor, que proporciona dades, xifres i estadístiques, que haig d’anar actualitzant constantment. El que fan les quatre actrius és donar els testimoniatges reals d’una mare, una cosina, una germana i una de les víctimes, que va deixar un diari. Més que dades, el que proporcionen és el sentiment de cadascuna; la seva impotència enfront de les autoritats, la seva desesperació per no trobar a la seva filla o familiar desapareguda, la seva indignació per la manera d’actuar de la policia i altres autoritats, l’horror de rebre una bossa d’ossos amb la seva filla o familiar, la negligència i la impunitat a la qual s’enfronten. Elles mostren la part més humana d’aquesta tragèdia, la dels feminicidis. La part més emotiva i sensible l’aporta cadascuna de les actrius i el seu testimoniatge.
L’obra s’ha representat en moltes poblacions mexicanes i també del món. Creus en el poder del teatre per a donar a conèixer realitats com aquesta i activar la societat políticament?
No crec que el teatre o l’art canviïn al món, però sí que ajuden a sensibilitzar a la gent, potser fins i tot a fer-la més participativa i conscient de la seva realitat.
Encara que el teatre no arriba a tant de públic com altres mitjans, com el cinema o la televisió, en ser un art “viu” aconsegueix que el contacte amb l’espectador sigui més pròxim i real, d’aquí ve que pugui sensibilitzar-lo d’una forma summament especial.
El que sí que és un fet és que cada grup que munta aquesta obra, a més de sensibilitzar-se, es compromet amb aquesta causa i els activa social i políticament; qui munta “Mujeres de Arena” no torna a ser el mateix envers aquest drama.
Què cal fer si es vol representar aquesta obra o qualsevol altra obra teva?
Per aquesta obra mai no he cobrat els respectius drets d’autor, així que només han d’escriure’m per a sol·licitar l’autorització corresponent; està enregistrada sota la llicència Copyleft (Creative Commons), la qual cosa significa que pot usar-se, sempre que no se n’alteri el contingut. De fet, només es necessita un actor, quatre actrius, un director, un espai on representar-la, i ganes per a muntar-la i dir el que s’hi diu.
Per a les meves altres obres poden contactar-me al meu email: humberto.robles@gmail.com o visitar el meu web https://www.humbertorobles.com/ per a conèixer els meus textos.
En què estàs treballant ara?
Des de fa alguns anys formo part d’un equip d’escriptors, liderats per Rosy Ocampo i Pedro A. Rodríguez, que escrivim televisió amb contingut social, abordant temes emergents on, sense ser didàctics, presentem problemàtiques i realitats que viuen les dones actualment. Una televisió útil pel seu contingut social, dins de l’espai per a l’entreteniment i el melodrama.
També continuo escrivint obres de teatre, de cabaret, i articles sobre cultura per a mitjans digitals.
Les notícies que arriben de Mèxic sobre violència contra les dones són aterridores i és indignant la impunitat de la qual gaudeixen els assassins i violadors. Com veus l’actualitat político-social del teu país i quines possibilitats que hi ha que aquesta situació millori?
Avui dia, a Mèxic són assassinades 10 dones diàriament, en mitjana; la pandèmia de feminicidis s’ha expandit per tot el país i, a més, és un fenomen que s’ha estès a altres països.
Per desgràcia, a Mèxic es continuen minimitzant les xifres, revictimitzant les víctimes, i no existeixen campanyes eficaces per a prevenir i erradicar tot tipus de violència contra la dona. La impunitat entorn dels feminicidis preval, per la qual cosa els crims continuen. No hi ha polítiques públiques reals que tractin de frenar tanta violència i, per desgràcia, els mitjans i la societat s’han anat acostumant a aquesta dolorosa realitat.
Tot millorarà el dia que les autoritats escoltin la seva ciutadania i que aquesta es comprometi i exerceixi més pressió per a demandar que es pacifiqui al país, que es compleixin les lleis i es castigui exemplarment els responsables. És una labor de conjunt, sumant als mitjans de comunicació i fins i tot als treballadors de l’art i de la cultura que haurien de comprometre’s molt més amb el seu entorn social.
